domingo, 8 de marzo de 2009

Perquè la clau, només la tinc jo.


No he pujat un text fins avui, per falta de temps. Exàmens, exàmens, i més exàmens. La vida de l'estudiant. Però és el que toca si vols arribar a algun lloc no? Aqui us deixo un altre text. Gràcies per tots els comentaris, i un dia amb més temps em passaré per els vostres blogs i investigaré :).



"Agafo les maletes i marxo. Marxo a donar la volta al món, marxo a recórrer l'univers, a descobrir d'on venim.

Surto de casa i miro enrrere amb pena, deixant la meva vida. Giro el cap, miro endavant, inspiro;expiro, i començo a volar.

Mentre m'elevo cap on em porta el destí, obro la maleta i deixo caure totes les coses que m'han fet viure, deixo caure la familia perquè és el millor que he tingut i, desitjo, que algun nen que no en té l'agafi i el tractin tan bé com m'han tractat a mi sempre.

Deixo caure els amics, perquè en els millors moments de la meva vida, ells hi són, tots, i vull que hi siguin per tothom.

Deixo caure un dels meus ulls esperant que algú pugui agafar-lo, vegi com marxo, on vaig i desaparegui la gran incògnita de la mort.

Deixo caure el meu somriure, perquè tots aquells als que se'ls aparegui, deixin de sentir-se malament, i prenguin exemple.

Deixo caure els coneixements que tinc, segur que els aprofitaran millor que jo allà on vaig.

Deixo caure una llàgrima perquè tothom sapigua que no sóc insensible, deixo caure l'esperança que tant m'ha ajudat molts cops.

Deixo caure l'optimisme que encara que sigui poc segur que algú li treu partit.


Tanco amb clau la maleta i hi deixo l'orgull que tant mal ha fet, deixo el pessimisme que mai m'ha servit de res, deixo el meu egoisme, no desitjo que ningú en tingui ni una mica, deixo la meva impulsivitat que tant malament m'ha fet sentir. Li demano al destí una última parada, miro cap abaix i la llenço al mar. Sabent que els meus errors mai arribaran a cap mà de ningú. Perquè la clau només la tinc jo.


Però en una butxaca amagada de la jaqueta, m'enduc els records, tots i cada un d'ells amaguen algo especial. Algo important, que per molt que marxi, vull conservar, sempre. I això només és per mi.



I de repent, sense dir res, Desapareixo."


Espero que us agradi.

6 comentarios:

  1. El més important de tot, sempre és tenir "la clau" en ambdós sentits de la paraula.

    M'ha agradat de tornar-lo a rellegir, avantatges que té una..., je,je!
    Ànims i endavant, Laia !!!
    Petonasssssos !

    ResponderEliminar
  2. M'ha agradat molt aquest text! Com diu l'assumpta el més important és no perdre aquesta clau ni deixar que ningú la utilitzi enlloc teu perquè només tu tens la clau del teu destí.
    Esperaré impacient altres escrits teus que segur ens faran pensar i somriure com aquest.
    Un petó

    ResponderEliminar
  3. Aquesta clau, important save ferla servir. Per llançar el que conve y guarda el que ens pot fer feliç a nosaltres i als demes. Un molt bon escrit!! segueix asi, encara que no tinguis masa temps, amb aquestos escrits ens fas gaudir. Qui deia que els 16 anys no surt res bo del cap???. Josep

    ResponderEliminar
  4. Intentaré estar a sota quant t'enlairis per intententar de rocollir alguna cosa , ja que tot el que ens dones té molt de valor , i el que guardes sorta clau , ja en tenim .
    Felicitats , esplendit

    ResponderEliminar
  5. plas plas plas
    És important deixar coses que ens carreguen i sobretot les que poden fer-les servir d'altres :) Un gran sentiment de generositat.

    ResponderEliminar
  6. Laia, m'agradat molt el teu relat. Ho expliques d'una manera tendre i reflexa que tens molt bon cor i molt de seny. Aquestes dues coses son les que et guiarán al llarg de la vida, amb equivocacions o sense, però tu tens la clau. També penso que la teva família i els teus amics,tenen molta sort de tindrat amb ells.
    Segueis deleitan-nos d'aquesta manera.
    una abraçada

    ResponderEliminar