lunes, 16 de marzo de 2009


Aquest text l'he escrit avui. Espero que us agradi.


"I quan vaig obrir els ulls, tot era perfecte. Un somni.- Vaig pensar.





De sobte, i sense avisar, van picar a la porta. Jo estava estudiant. Em vaig aixecar i vaig anar a obrir. Ell estava allà, plantat, em mirava amb aquells ulls que amagaven una tendresa profunda. Aquells dos espectres de color marró fosc, que tan temia olvidar algun dia. El seu somriure, era càlid i sincer. Vem estar mirant-nos durant potser uns deu minuts. I amb una refagada de llum que va entrar per la petita finestra del rebedor em vaig llençar sobre ell. No vaig poder evitar que petites gotes d'aigua salada passésin per les meves galtes acariciant-les fins notar-les als llavis amb un gust d'allò més dolç.


Em va acompanyar al menjador. I ens vem seure. Em va explicar que tot li anava bé. I que no em preocupés. Va preguntar-me pel meu germà petit, i per la meva mare, va preguntar-me per tothom amb aquella precaució de la que ell sabia servir-se'n quan era tant estrictament necessari. Li vaig respondre sincerament. Després d'aquell petit moment de sinceritat, em va somriure però els seus ulls brillaven de manera melancòlica.


En el meu fons desitjava dir-li tot allò que no havia tingut temps d'agrair-li, ja que va marxar massa d'hora i en el moment menys esperat. I en aquell instant, tots aquells records que feia tant temps que intentava olvidar van tornar a la meva memòria.


El dia de l'accident. "Jo anava agafada de la seva mà, i em vaig enfadar amb ell, el vaig deixar anar, i vaig creuar el pas de zebra, sense adonarme'n de que per l'altre carrer venia un cotxe de color verd opac, un.. mercedes. Ell va córrer i em va empenyer".


Un calfred va recórrer tot el meu cos en aquell moment deixant-me enganxada al sofà sense poder moure'm. Les meves celles van adoptar una forma descendent arribant casi a tocar-se. I els meus llavis, tremolaven. Em va abraçar i em va dir que deixés de pensar en allò i que ell ja sabia perfectament tot el que jo li hauria preferit dir quan encara no estava.. mort.- El fet de pensar en aquella paraula em posava la pell de gallina.


Es va aixecar i em va agafar de la mà estirant-me fins desenganxar-me d'aquella tela que m'agafava demanant-me un ratet més. Va posar la meva mà al seu cor i em va mirar, seguidament, la va posar sobre el meu. Amb la seva roçant la superfície de la meva. Aquella mà càlida i que em feia encongir cada cop que la recordava.


Em va dir que ell, sempre estaria allà dins. Que sempre estaria mirant-me desde un forat d'aquell inmens cel sense dependre del color que adoptés. Em va recordar que l'únic que desitjava era la meva felicitat. Una felicitat a la que m'era impossible aspirar desde el dia que va marxar.


Em va portar fins a l'entrada i em va fer mirar per la finestra. Lluía un sol que aclaparava tot espai possible, i abans de tornar a anarse'n em va dir "Avui, només estem nosaltres, i aquest sol que ha sortit per il·luminar la teva vida. I demà, amb pluja o núvol seguiré estant amb tu i seguiré il·luminante desde dins del teu cor. No ho olvidis petita". La seva mà va desapareixer lentament del meu braç. Tot ell va despareixer.. un altre cop.


Aquell "petita" que solia dir-me sempre quan arribava de l'escola. Aquell "petita" que solia recordar-me potser per no sentir mai que em feia gran. Aquell "petita" que havia intentat evitar de totes les maneres possibles i que sabia que no podria olvidar mai.


Aquell "petita" que només em deia ell.. el meu pare.



I quan vaig obrir els ulls, tot era perfecte. Un regal.- Vaig pensar."

7 comentarios:

  1. M'has fet recórrer una esgarrifança per tot el cos. Sort que sé que mon germà està bé !
    Molt bon escrit Laia !
    Endavant "petita !
    ;)

    ResponderEliminar
  2. ho pensaba que era ell.
    molt maco!
    en vull mes...jajajajja
    ;) sargantana

    ResponderEliminar
  3. Bé, d'entrada sort que no es veridic!!. Molt bon relat felicitats. Els que ja no hi son, sempre ens acompanyen en el pensament i els que mes estimen tambe sens apareixen i parlen amb nosaltres. No els acabem de perdre mai. Esperem que el proper escrit no ens posi la pell de gallina. Josep

    ResponderEliminar
  4. Per sort he llegit els comentaris abans de deixar-te el meu. Està molt ben escrit, però crec que hauríes d'explicar que es un relat que no es verídic, perque sino penso amb molta tristó i m'imagino lo mal·lament que et deus sentir. Tots hem perdut alguna persona estimada. Jo vaig perdre el meu germà petit per un maleït accident de moto. I encara no ho hem superat.

    ResponderEliminar
  5. És preciós... m'agradaria poder posar-te un comentari ben llarg, jo sempre m'enrotllo moltíssim, però és que m'has deixat sense paraules, perquè només puc dir que és maquíssim, d'una sensibilitat molt gran i que no deixis d'escriure, que ho fas molt, molt bé :-))

    ResponderEliminar
  6. Laia,

    T'he deixat un regalet per a tu en el meu blog.
    Espero que t'agradi.
    P.D. tinc ganes de tornar a llegir coses teves, aviam si ens deixes algun relat.
    Una abraçada

    ResponderEliminar