Aquest text l'he escrit avui. Espero que us agradi.


"I quan vaig obrir els ulls, tot era perfecte. Un somni.- Vaig pensar.





De sobte, i sense avisar, van picar a la porta. Jo estava estudiant. Em vaig aixecar i vaig anar a obrir. Ell estava allà, plantat, em mirava amb aquells ulls que amagaven una tendresa profunda. Aquells dos espectres de color marró fosc, que tan temia olvidar algun dia. El seu somriure, era càlid i sincer. Vem estar mirant-nos durant potser uns deu minuts. I amb una refagada de llum que va entrar per la petita finestra del rebedor em vaig llençar sobre ell. No vaig poder evitar que petites gotes d'aigua salada passésin per les meves galtes acariciant-les fins notar-les als llavis amb un gust d'allò més dolç.


Em va acompanyar al menjador. I ens vem seure. Em va explicar que tot li anava bé. I que no em preocupés. Va preguntar-me pel meu germà petit, i per la meva mare, va preguntar-me per tothom amb aquella precaució de la que ell sabia servir-se'n quan era tant estrictament necessari. Li vaig respondre sincerament. Després d'aquell petit moment de sinceritat, em va somriure però els seus ulls brillaven de manera melancòlica.


En el meu fons desitjava dir-li tot allò que no havia tingut temps d'agrair-li, ja que va marxar massa d'hora i en el moment menys esperat. I en aquell instant, tots aquells records que feia tant temps que intentava olvidar van tornar a la meva memòria.


El dia de l'accident. "Jo anava agafada de la seva mà, i em vaig enfadar amb ell, el vaig deixar anar, i vaig creuar el pas de zebra, sense adonarme'n de que per l'altre carrer venia un cotxe de color verd opac, un.. mercedes. Ell va córrer i em va empenyer".


Un calfred va recórrer tot el meu cos en aquell moment deixant-me enganxada al sofà sense poder moure'm. Les meves celles van adoptar una forma descendent arribant casi a tocar-se. I els meus llavis, tremolaven. Em va abraçar i em va dir que deixés de pensar en allò i que ell ja sabia perfectament tot el que jo li hauria preferit dir quan encara no estava.. mort.- El fet de pensar en aquella paraula em posava la pell de gallina.


Es va aixecar i em va agafar de la mà estirant-me fins desenganxar-me d'aquella tela que m'agafava demanant-me un ratet més. Va posar la meva mà al seu cor i em va mirar, seguidament, la va posar sobre el meu. Amb la seva roçant la superfície de la meva. Aquella mà càlida i que em feia encongir cada cop que la recordava.


Em va dir que ell, sempre estaria allà dins. Que sempre estaria mirant-me desde un forat d'aquell inmens cel sense dependre del color que adoptés. Em va recordar que l'únic que desitjava era la meva felicitat. Una felicitat a la que m'era impossible aspirar desde el dia que va marxar.


Em va portar fins a l'entrada i em va fer mirar per la finestra. Lluía un sol que aclaparava tot espai possible, i abans de tornar a anarse'n em va dir "Avui, només estem nosaltres, i aquest sol que ha sortit per il·luminar la teva vida. I demà, amb pluja o núvol seguiré estant amb tu i seguiré il·luminante desde dins del teu cor. No ho olvidis petita". La seva mà va desapareixer lentament del meu braç. Tot ell va despareixer.. un altre cop.


Aquell "petita" que solia dir-me sempre quan arribava de l'escola. Aquell "petita" que solia recordar-me potser per no sentir mai que em feia gran. Aquell "petita" que havia intentat evitar de totes les maneres possibles i que sabia que no podria olvidar mai.


Aquell "petita" que només em deia ell.. el meu pare.



I quan vaig obrir els ulls, tot era perfecte. Un regal.- Vaig pensar."

Perquè la clau, només la tinc jo.

No he pujat un text fins avui, per falta de temps. Exàmens, exàmens, i més exàmens. La vida de l'estudiant. Però és el que toca si vols arribar a algun lloc no? Aqui us deixo un altre text. Gràcies per tots els comentaris, i un dia amb més temps em passaré per els vostres blogs i investigaré :).

"Agafo les maletes i marxo. Marxo a donar la volta al món, marxo a recórrer l'univers, a descobrir d'on venim.

Surto de casa i miro enrrere amb pena, deixant la meva vida. Giro el cap, miro endavant, inspiro;expiro, i començo a volar.

Mentre m'elevo cap on em porta el destí, obro la maleta i deixo caure totes les coses que m'han fet viure, deixo caure la familia perquè és el millor que he tingut i, desitjo, que algun nen que no en té l'agafi i el tractin tan bé com m'han tractat a mi sempre.

Deixo caure els amics, perquè en els millors moments de la meva vida, ells hi són, tots, i vull que hi siguin per tothom.

Deixo caure un dels meus ulls esperant que algú pugui agafar-lo, vegi com marxo, on vaig i desaparegui la gran incògnita de la mort.

Deixo caure el meu somriure, perquè tots aquells als que se'ls aparegui, deixin de sentir-se malament, i prenguin exemple.

Deixo caure els coneixements que tinc, segur que els aprofitaran millor que jo allà on vaig.

Deixo caure una llàgrima perquè tothom sapigua que no sóc insensible, deixo caure l'esperança que tant m'ha ajudat molts cops.

Deixo caure l'optimisme que encara que sigui poc segur que algú li treu partit.

Tanco amb clau la maleta i hi deixo l'orgull que tant mal ha fet, deixo el pessimisme que mai m'ha servit de res, deixo el meu egoisme, no desitjo que ningú en tingui ni una mica, deixo la meva impulsivitat que tant malament m'ha fet sentir. Li demano al destí una última parada, miro cap abaix i la llenço al mar. Sabent que els meus errors mai arribaran a cap mà de ningú. Perquè la clau només la tinc jo.

Però en una butxaca amagada de la jaqueta, m'enduc els records, tots i cada un d'ells amaguen algo especial. Algo important, que per molt que marxi, vull conservar, sempre. I això només és per mi.

I de repent, sense dir res, Desapareixo."

Espero que us agradi.

Em presento, em dic Laia. Sóc la neboda de l'Assumpta pels que la coneixeu.

Estreno blog. L'art d'escriure.. M'apasiona, em fa sentir tan lliure.. Ser capaç de plasmar en un espai material sentiments tan abstractes producte de la realitat que ens envolta. I, darrere de cada un d'ells, s'hi amaga un tresor que els fa especials. La majoria no estan basats en la meva experiencia pròpia (que es pot esperar d'una noia de 16 anys!), però això no impedeix que quan els escrigui els estigui sentint, i esque, si quan escrius no sents el que estàs escrivint, el text perd la seva màgia personal.

Avui, com és el primer dia li dedico a la meva tieta, que és la que m'ha animat a fer-me un blog. El text és dels primers que vaig escriure. El vaig fer l'agost de 2007, quan vaig començar a escriure. N'aniré posant de més nous. Espero que us agradi.

"Somriu, només per somriure. Somriu, que la vida et dóna una altre oportunitat de ser tu mateixa. Somriu perquè no tens res més important a fer. Somriu només per si de cas. Somriu en els moments de tristesa igual que plores en els d'emoció. Somriu sempre que puguis i no esborris mai aquest gest que fa que tothom t'estimi tant, pensa que cada cop que allargues lleugerament els llavis cap als costats ofereixes regals als que estan amb tu. Pensa que a la llarga, el que queden són els bons moments, i n'has de tenir molts. Somriu, només per somriure."

No sé exactament quans anys fa d'aquesta foto. Però sempre que la miro, em dibuixa un somriure.